LISBOA
Escales de llum,
un mar quiet de teulades,
de vides arraulides en el somni
que esclaten del desig
i beunen de la llum
i s´esllagueixen.
Els nostres peus ens menen
a antics carrers estrets,
a belles façanes de rajoles
i finestres amb rostres
que es distreun
deixant que es perdi llur mirada
entre gent que passeja.
A l´ample silenci del riu
s´arreceren de nit
les veus, els colors.
Retornem a veus ja conegudes,
restablim amb els gestos
i alguns mots
afectes que hem desat en la memòria
per fer-ne la matèria de nous dies.
Onades de pedres i de pells
que es fonen encalmades
perquè creixin les hores.
Abril de 1992.
CARLES DUARTE (do libro Llavis de terra)
sábado, 19 de diciembre de 2009
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
sisi eu opino o mesmo...
A ver cando imos os dous a cataluña a cantar unhas cantigas... haihai quérote miña papuxa das amoras!
Publicar un comentario